Quan començava una
crònica més de la ballada ZUSAMMEN que
es feia el dissabte 27 d’abril ( Festa de la Mare de Déu de Montserrat, Excelsa
Patrona de Catalunya ), a la Sala Blava de l’Espai Tolrà, a Castellar del
Vallès, en venia al cap un dels millors poemes – des del meu punt de vista – de
Joan Oliver i Sallarès (Pere Quart), de títol NOÈ :
Noè mira, poruc,
per l’ull de bou.
L’aiguat no amaina.
Ja es nega el pic
més alt de la muntanya.
No es veu ni un bri
de verd,
ni un pam de terra.
Senyor, per què no
atures aquest xàfec?
Minva el gra i el
farratge
i les bèsties es
migren a les fosques;
totes -te’n faig
aposta-
deuen pensar el
mateix:
I mentrestant els
peixos se les campen!
Jo tampoc no m’explico
el privilegi.
Ja no donem abast
tapant goteres;
i en dos indrets de
la bodega
la fusta m’ha
traït: traspua
a despit del betum.
Fa trenta dies que
plou massa!
Noè cercava el cel
per la lluerna
i veia la cortina
espessa de la pluja.
La família, ho saps
prou, no se’n fa càrrec.
Els fills em
planten cara, rabiosos,
les nores
xafardegen i no sirguen,
els infants, sense
sol, s’emmusteeixen.
I la dona, ui la
dona!,
em fon, de
pensament, amb la mirada.
Tanta humitat no em
prova:
garratibat de
reuma,
què valc, Senyor?
I, a més, el temps
pesa qui-sap-lo:
ja en tinc
sis-cents de repicats!
Prou mullader,
Jahvè, repensa’t!
Que el bastiment,
de nyigui-nyogui,
poc mariner, sortí d’una
drassana
galdosa, a fe!
i el costellam
grinyola, es desajusta.
No m’ennaveguis
més, estronca
les deus de la
justícia
i engega el sol de
la misericòrdia!
Ja fóra hora d’estendre
la bugada!
Ben cert que ets Tu
qui fa i desfà les coses;
i per amor de tu
suportaré el que calgui.
Només volia dir-te
-i sé per què t’ho
dic-
que aquest país no
és per a tanta pluja,
i el llot no adoba
res:
cria mosquits i
lleva febres.
Caldrà refer els
conreus i escarrassar-se.
Som quatre gats malavinguts
i m’estic veient
una muntanya...
Vingué aleshores un
tudó tot blanc,
però ensutzat de
colomassa,
i s’aturà a l’espatlla
dreta
del vell senyor
almirall,
el qual, amb la mà
plana,
oferí quatre veces
a l’ocell amansit.
En aquell temps
ningú no s’estranyava
de res.
Vegeu la Bíblia.
Seguiu el consell
del poeta i recupereu el bon costum de llegir, - per descomptat la Bíblia, però únicament la Bíblia
-, ara per compensar-vos de l’esforç us posaré les imatges dels grups de
Castellar que actuaven en aquella festassa.
Si cliqueu al
damunt les fotografies ocuparan tota la pantalla de l’ordinador. De res, de
res.
