domingo, 29 de agosto de 2010

SENTMENAT COUNTRY; ASSAIG AMB PÚBLIC


Ens aturàvem a recollir la imatge renovada del Castell, posaven en aquesta ocasió: la Rosa, la Vicky, la Maria Jesús i el Pedro; això ens retardava un xic, i sonava ja la segona cançó quan arribàvem a la Plaça de l’Ajuntament.



Ens aniríem saludant amb tothom al llarg de les més de tres hores que duraria l’assaig, i que farien val a dir-ho, les delícies dels sentmenatencs que asseguts a l’ombra gaudien alhora d’un refresc i de l’actuació del grup de country.

Salvador Espriu ,deia en el seu famós :

ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!

Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret”,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.

Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.


El Country, i moltes altres manifestacions artístiques i culturals, ens han arribat justament de les terres situades Nord enllà, i això fa possible que també nosaltres estem en el camí d’esdevenir un dia,

gent neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç !






El proper dissabte ballada de festa major a Sentmenat !

sábado, 28 de agosto de 2010

PALAU-SOLITÀ I PLEGAMANS; TORNA EL COUNTRY !!!!!

Anàvem la Rosa, la Vicky, la Maria Jesús, el Pedro i l’Antonio a Palau-Solità i Plegamans, població del Vallès Oriental que d’ençà del 23 de desembre de 1999 decidí recuperar el nom històric de la població. Deixarà d’anomenar-se PALAU DE PLEGAMANS ; la denominació escollida recupera els antics topònims seguint les indicacions de l'Institut d'Estudis Catalans; la proposta acceptada pel Consistori d’aquesta institució deia : “... recuperar el nom de Palau-solità, ja que la preposició “de” a Palau de Plegamans connota una dependència o submissió a Plegamans, quan mai ha estat així i per altre part la normativa del guió Palau-solità, lliga sense unir els dos antics topònims alhora que la conjunció copulativa “i” a Palau-solità i Plegamans reconeix un tercer topònim, Plegamans”.

Ens portava fins a aquí el Country; a nosaltres i a no menys de 200 persones de llocs tant distants com :

Vilassar
Vilanova i la Geltrú
Vacarisses
Terrassa
Sentmenat
Sants Coloma de Cervelló
Sabadell
Rubí
Palau Solità i Plegamans
Moià
Esplugues de Llobregat
Cornellà de Llobregat
Corbera de Llobregat
Colònia Güell
Castellterçol
Castellar del Vallès
Barcelona

hi havia “mono” segons manifestava la majoria.



La ballada començava a les 19,00 i en un primer tram de 30 cançons serà molt i molt participada,



passades les 21,00 hores l’aroma de botifarra a la brasa, donarà pas al sopar; fins un centenar de comensals, principalment del grup organitzador Country Can Falguera, gaudiran d’una nit plàcida que continuarà amb cinquanta cançons més fins les primeres hores del diumenge.



Nosaltres en acomiadàvem desprès de retratar a l’equip de cuiners.

domingo, 22 de agosto de 2010

EL PONT ROMÀNIC DE LA POBLA DE LILLET. BERGUEDÀ

Anàvem la Maria Jesús Lorente Ruiz, i l’Antonio Mora Vergés, fins a la Pobla de Lillet, a l’Alt Berguedà; els ponts son pel Conèixer Catalunya elements d’interès, al mateix nivell que qualsevol altra manifestació del nostre patrimoni històric i/o artístic.

El segle XIV és la data – estimada – de la construcció del Pont Romànic de la Pobla de Lillet.

Abans de la restauració feta pel Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona l'any 1984, el llit del riu no estava canalitzat tal i com avui ho veiem, les imatges que recollia el Josep Salvany Blanch l’any 1918 del ‘pont petit’, així ho acrediten.





Els treballs es van iniciar amb la construcció d'un mur esglaonat de formigó armat per reforçar el pilar esquerre i per evitar-hi l'impacte directe de les aigües. Com que es tractava d'un element nou, es va triar una forma i una textura que no n'amaguessin la cronologia.


Paral•lelament es van consolidar els murs antics i es van reconstruir els panys que estaven descarnats, es van refer les filades de còdols que hi mancaven i es va reforçar l'interior amb formigó. Es va eliminar la vegetació que malmetia les estructures i es van netejar les voltes i els murs.


Per últim, es van rejuntar els paraments i l’ intradós de la volta amb morter de ciment i calç d'un color semblant al de les pedres. Un cop enllestits els treballs d'excavació arqueològica del paviment i dels ampits, es va cobrir l'estructura de la volta amb una llosa de formigó armat sobre una capa d'arena que protegia in situ les escasses restes del paviment medieval. Sobre aquesta llosa es va col•locar un paviment nou de còdols, escalonats cada 100 a 150 cm al vessant dret i quasi pla a l'altre vessant, que reprodueix el tipus de paviment que tenia el pont després de la darrera actuació de final del segle XVIII. D'aquesta manera, la imatge assumida per tothom al llarg del temps no ha estat alterada amb la nova actuació.



La intervenció va respondre a dos criteris: d'una banda, consolidar i reparar tots els elements malmesos al llarg del temps: de l'altra, una vegada fets els estudis d'investigació documental i arqueològica, dissenyar els elements nous que eren necessaris.


La Maria Jesús Lorente retratarà els forats que únicament a la banda del carrer Regatell – son invisibles en el costar de la carretera B402 - permetien sostenir el bastiment de fusta, dit cindri o cintra (bastida de fusta que sosté una volta, un arc en construcció, fins que està posada la clau). El cindri havia de ser suficientment resistent per suportar el pes del pont fins que es col•locava la clau i tot el conjunt quedés ben situat per poder resistir les batzegades del corrent d'aigua.


El mal anomenat Pont Vell,; els ‘poblatans’ compateixen quan a la denominació l’absoluta manca d’originalitat, comú a la resta de poblacions que creua el riu Llobregat [ Pont nou, Pont Vell ], té una sola arcada de grans dimensions, alguns defensen la tesis – que no compartim - que en algun moment constava de més d'una arcada.




La volta de l'arc és de pedra treballada de manera irregular que, en girar per formar l'arc, disposa en sardinell. La sola o caixa del pont baixa en dos pendents: l'un és pronunciat i es compensa amb uns graons que acaben en una escala que mena a la carretera; l'altre, molt més suau, enllaça amb el carrer del marge oposat. Presenta un paviment de còdols més petits que els dels murs.


És el més antic dels ponts que actualment travessen el Llobregat a la Pobla de Lillet. Salva el desnivell existent entre el carrer Regatell i la carretera B402, de Guardiola de Berguedà a Ripoll.
Sortosament per confegir aquest article tenim les imatges del Josep Salvany Blanch de 1918, i ara, les de la Maria Jesús Lorente Ruiz de 2.010.

jueves, 12 de agosto de 2010

VALLFOGONA DE RIUCORB. S P A [ SALUS PER AQUA ]

Anàvem la Carmen Toleda Cañadas, la Maria Jesús Lorente Ruiz, el Tomàs Irigaray Lopez i l’Antonio Mora Vergés a la Vall del Corb. Havíem de fer una xerrada sobre els blocs de http://www.guimera.info/ dins del marc del Mercat Medieval. Trobareu una crònica am excel·lents imatges a : http://www.valldelcorb.info/blogs/coneixercatalunya/?p=699

Ens hostejàvem al Balneari de Vallfogona de Riucorb, per al qui ho desconeix s'accedeix al municipi de Vallfogona de Riucorb per una carretera local que arrenca, a l'alçada de Santa Coloma de Queralt, de la comarcal C-241 de Montblanc a Manresa i passa per Llorac, Vallfogona, Guimerà (segueix més o menys paral·lela al Riu Corb) i, finalment, s'uneix a la C-14 de Salou a Artesa de Segre. Prop de l'Albió, aquesta carretera local enllaça amb una altra que procedeix de la N-II a l'alçada de Cervera i es dirigeix cap al sud vers Conesa i Rocafort de Queralt, on empalma també amb la C-241.

A l'E del terme i del poble de Vallfogona es troba el nucli del Balneari de Vallfogona, que ha crescut vora l'establiment termal construït l’any 1.901 , i que s'estén en part pel terme veí de Llorac.



Especialment remarcables – per les seves qualitats medicinals, declarades d’utilitat publica des de 1903 – son les aigües minerals de Vallfogona (fonts Pudosa i Salada), que brollen a la vora, riu amunt. Aquestes aigües, molt abundoses, són clorurades i sulfatades i s'aprofiten sota control mèdic des de la fi del segle XIX.

D’ençà de 1.992 la direcció del Balneari , ha endegat un procés de rehabilitació i adequació de les instal·lacions, que han permès alhora: mantenir el caràcter senyorial i històric dels edificis, i dotar-los de tots els avenços de la modernitat. Sortosament això es tradueix en una major afluència de banyistes i d'estiuejants, tant als mesos d'estiu, com la resta de l’any.

La recepcionista quan ens varem inscriure em comentava com li havia agradat la meva narració i/o reflexió, titulada ‘els cabassets’ http://coneixercatalunya.blogspot.com/2007/08/els-cabassets.html ; en alguns llocs prediquen allò de la ‘proximitat amb els clients’, al Balneari de Vallfogona de Riucorb, a més ho practiquen.

El Tomàs recollirà imatges d’aquest indret bucòlic, que per poc que pugueu heu de venir a conèixer, amics lectors.

La Carmen, la Maria Jesús, el Tomàs i l’Antonio [ malgrat el guix en el meu cas ], ens endúiem una gratíssima sensació d’aquesta estada.