La plaça del Mirador s’havia omplert
d’una alegria serena, vestida amb samarretes
al·lusives a l’acte , algun barret
de cowboy i somriures sincers.
La Ballada Country en benefici de les dones amb càncer de mama va començar
amb un sol esplendorós, mentre els primers acords feien moure els peus de
tothom.
Feia temps que molts no es veiem - en el meu cas per raons de salut - ; la retrobada amb els amics era com un abraçada llarga , necessària i càlida .
Entre rialles i cançons, el record de les lluitadores —les presents i les
que ja no hi eren— donava força i sentit a cada pas de ball.
https://www.facebook.com/photo/?fbid=809991951754842&set=pcb.809992818421422&locale=es_LA
Cap al migdia, però, dues caigudes sobtades van fer contenir l’alè a
tothom. Res greu, afortunadament, només l’excés d’entusiasme i algun mal gest.
Un cop els ànims es van tranquil·litzar, la música va reprendre la Ballada amb més complicitat encara: cadascú
ballava sabent que la solidaritat, com la música, ajuda a mantenir-se dret
després de qualsevol ensurt.
Gracies a totes les balladores, a la Silvia, al Manel i als que s’ocupaven de la logística, sou, ho dic amb la boca grossa, les millors del món.
